Núria Guinovart: "El més important és dir el que cal en el moment idoni"

El ciment es troba present en molts llocs,
però adquereix una dimensió artística única
en l'obra de Núria Guinovart

L’estudi de la Núria Guinovart és un petit oasi enmig de la gran ciutat de Barcelona. Aquí és on la pintora duu a terme les seves obres de ciment, que aquests dies es troben exposades a la Galeria Àmbit. Fa poc ja varem presentar l’artista, però avui ens hi hem volgut apropar una mica més visitant el seu espai de creació.

El ciment és un material que trobes arreu menys en la pintura...

És cert, és un element que aparentment sembla mundà, normal i corrent.

Recorda a la típica imatge de la ciutat en oposició al camp, oi?

Sí, amb un toc despectiu, però jo treballant amb ell he trobat una afinitat. És una matèria molt aspra i freda però si la rasques hi trobes coses i això m’apassiona. A més, el fet que sigui monocrom afavoreix aquest aspecte.

Al teu blog parles sobre la “recerca constant de la matèria amb les seves limitacions”. A què et refereixes exactament?  

Em refereixo a què si el ciment com a matèria és desconegut per a qui el treballa, és que aquest algú és un negat: no hi trobarà res. Una part de la feina és dialogar amb el material per arribar a expressar coses amb ell.

L’expressió és una part important en la teva recerca?

Sí, a mi em costa expressar les coses amb moltes paraules i suposo que per això m’he dedicat a la pintura. Trobo que menys és més i que dir el que cal en el moment idoni és el millor.

Així doncs, com tries els noms de les teves obres?

Normalment, quan em poso a treballar, ja tinc una idea, que sorgeix quan entro a l’estudi. Sento una mena d’efecte terapèutic, allunyat de la vida i dels seus sotracs. Jo aquí estampo els meus sentiments, tot el que em passa dins. De vegades si porto coses molt profundes que m’afecten el títol em fa fer l’obra; d’altres, però, em poso a treballar i l’obra, al cap de dies d’haver-la fet, em remet a quelcom passat i aleshores l’anomeno. Hi ha vegades que també poso noms pels descosits. És cert que és treballo una figuració que en ocasions pot recordar a formes, però generalment no és així.  

 

Núria Guinovart al seu estudi, al costat d'una de les seves obres de ciment



Parla’ns una mica més de la teva trobada amb el ciment l’any 2006:

Vaig anar a Bèrgam per aprendre la tècnica de l’encàustica, i un mestre d'allà, Antonio De Martino, treballava amb ciment i feia escultures, cosa que em va sobtar molt. Vaig veure unes possibilitats infinites i una via per poder explicar moltes coses. El fet de veure el ciment treballat va ser una cosa amb  la qual m’hi vaig sentir identificada. El ciment és un element molt bàsic, que trobem constantment, sobretot la gent de ciutat, però li vaig trobar un encant diferent a tot el que havia vist abans i a mida que l’he anat treballant ho he confirmat.

Per curiositat, com adquireixes el ciment? És d’algun tipus especial?

És ciment normal i corrent i el compro en sacs.

El treballes aquí mateix, com el quitrà?

Sí, aquí mateix. I pel que fa al quitrà, dic “quitrà” però és un derivat que és més còmode d’aplicar.

Jo t’imaginava amb alguna mena d’eina industrial i una màscara...

Els guants i les mascaretes me les hauré de posar d’aquí poc, però mai me’n recordo.

Pel que fa altres materials, t’has plantejat utilitzar algun de diferent?

Jo mai dic que no a res, però encara tinc coses a fer amb el ciment. Fa no sé quants anys que hi treballo i cada dia descobreixo coses pel que fa a la forma, al traç... M’hi sento molt còmoda. I no és que no vulgui canviar, però les persones han de gaudir amb el que fan; no tota la vida és inventar, sinó que també és important ser feliç amb el que estàs fent.

Finalment, he de fer la pregunta del milió: com perceps aquests temps de crisi econòmica?

Jo la crisi en quant a exposicions no l’he notat. Crec que t’has de bellugar amb crisi o sense, venguis o no. Crisis sempre n’hi ha hagut al llarg de la Història i és qüestió de superar-les. Jo no estic en crisi, continuo produint i tinc moltes ganes d’expressar. Aguanto.

Hem tingut opinions molt diverses al respecte...

On m’hi trobo bé és fent el que estic fent. Hi ha una crisi econòmica però no és pas personal ni meva. Si fos personal seria més problemàtic, però si només és econòmica és qüestió d’aguantar i rai.

Per Mar Armengol